1r acte ''Mar i Cel''

Laura Alemany Tudela i Andrea Llovera

27/9/12

2n batx. HS2

Literatura catalana

‘’Mar i Cel’’ , d’Àngel Guimerà

1.- Parafraseig  del primer acte de “Mar  i cel”.

La història està situada en un vaixell algerià que es dirigeix a l'Alger, l’any 1639. Els protagonistes són els corsaris algerians d’un vaixell musulmà i els presoners  cristians d’un altre vaixell al que han abordat. El capità és en Saïd, que va veure com de petit els seus pares morien ens mans d’uns cristians perquè el seu pare era musulmà falsament convers i la seva mare cristiana.

Al començament està ferit al braç, d’una ferida no gaire greu, però li convé repòs. El seu metge habitual, Ismul, ha mort recentment, i els seus subordinats li envien  la Blanca per guarir-lo, una presonera cristiana destinada a ser monja en un convent de clausura. El seu pare, Carles, que és vell, ric i ocupa un càrrec militar, pagarà el seu rescat, però no sap què se’n farà de la Blanca, i està molt preocupat i es lamenta contínuament de la mala sort que han tingut. La seva actitud defensiva fa que no cagui bé a Saïd. Amb ells apareix en Ferran, patró del vaixell cristià, cosí de Blanca i enamorat d’ella en secret, perquè la mare de la Blanca en vida els destinava per esposos. En un moment d’angoixa se li declara, però ella se sent incòmoda i no li correspon, rebutjant sentir més les seves paraules.

En Saïd s’assabenta que el vaixell cristià havia de deixar les illes amb un tribut pel rei per les lletres d’en Ferran, i vol saber a quin port, i per saber-ho el crida, però ell es nega a ser un traïdor, tot i que l’amenacen amb tortures. Saïd, però, admirant la seva arrogància, evita que li facin mal.

Després Saïd explica la seva trista història, la d’uns pares que s’estimaven amb bogeria tot i pertànyer a mons diferents, cristiana ella i musulmà falsament convers ell, que van ser víctimes de l’odi que es tenien els dos bàndols, al pare el van portar mort a casa i a la mare la van prendre,  portant-la a un vaixell amb el seu fill i la van matar davant seu, mentre li pregava que vengés les seves morts. Blanca deixa de banda la seva religió per un moment i plora amb empatia envers Saïd. El seu pare li retreu, recordant-li al món que pertany, i ella s’avergonyeix de la seva actitud, pensa que és Jesús qui li envia aquesta dura prova i decideix ser valenta, com Judit.

Saïd queda estranyat del comportament de Blanca, que es diu com es deia la seva mare, té la certesa que la cristiana plorava de debò, i això el desconcerta. Mentre és al llit, Blanca intenta matar-lo, ell la descobreix i la convida a travessar-li el cor, però ella es desmaia en els seus braços.

2-.  Anàlisi dels personatges:

Saïd: Capità del vaixell algerià, té una ràbia especial als cristians després que matessin els seus pares per ser ell musulmà i ella cristiana. És un home solitari que no fa cas de cap de les joves que captura per l’harem, que viu trist i només confia en en Hassèn, el seu ‘gos fidel’. És fort i valent i no suporta que li portin la contrària, i ho demostra contestant amb mals fums als seus subordinats. Però també és generós, dóna un anell a Osman perquè reuneixi els diners suficients per la dot de la dona a la que estima; i compassiu amb Blanca, Ferran i Carles, tot i que aquest últim no li cau bé, traient-los les manilles i no torturant al patró quan aquest no vol parlar. La Blanca el sacseja emocionalment i li resulta un enigma el seu plor sincer i el seu comportament.

Ismul: se l’esmenta, és un corsari que sabia de medicina i que ha mort fa poc d’una bala, i ara és al fons del mar. En Saïd troba a faltar les seves dots, però en Mahomet sembla que li té un mal record, li desitja que curi taurons  i diu que era lleig.

Mahomet: és un home vell que apareix com el més bromista i xerraire de la colla dels corsaris; avariciós, diu que tindria molts diners només pel plaer de tenir-los.

Osman: un altre dels corsaris algerians, que somia en aconseguir un gran botí per poder reunir els diners suficients per la dot d’una dona a la que estima; l’estima tant que es resisteix a robar-la perquè li trencaria el cor. Quan està queixant-se per això, en Saïd li dóna un anell perquè el vengui i aconsegueixi els diners, fent-lo molt content.

Joanot: corsari suposadament algerià, de sospitosa procedència, ja que té un nom d’origen cristià i parla  d’una esposa a la que vol oblidar, però amb la que somia, i de que no pot tornar a Espanya per por del Sant Ofici. També diu que no li agradaria morir en el vaixell per por de ser tirat al mar i anar a l’infern, i s’amaga perquè els cristians no el reconeguin,  fets  pels quals intuïm que és cristià renegat, tal i com sospita en Ferran.

Hassèn: el corsari més proper a Saïd, tant, que els altres l’anomenen despectivament com el gos d’en Saïd i ell no se n’avergonyeix. El defèn quan els altres murmuren sobre ell i dorm a prop seu, per vigilar i protegir-lo, igual que en la batalla, en la que mata a l’home que anava a matar el capità, reduint el dany a una ferida al braç.

Malek: el segon d’en Saïd, quan ell està ferit i  ordena que alliberin a Blanca de les manilles ell no li fa cas i fa enfadar el seu cap, que l’amenaça dient-li que pot rellevar-lo del seu càrrec. Ell li contesta i mostra el seu fort caràcter, moderat pel respecte que inspira en Saïd. És el que més critica les decisions del capità.

Blanca: és una noia cristiana, destinada a ser monja en un convent, on es dirigia abans que els corsaris prenguessin possessió del vaixell on viatjaven. És l’escollida per curar la ferida d’en Saïd, després que el que feia de metge ha mort fa poc. Sent pena i plora quan Saïd explica la tràgica història dels seus pares i després se sent culpable, els sentiments comencen a trair la fe fèrria que sempre havia mantingut. I és que ella sempre havia viscut en la puresa d’un convent, allunyada de la vida real, molt més complicada. I cada nova frase dita o escoltada, cada mostra de la realitat que ella mai hauria conegut de no ser per la irrupció dels corsaris, suposa una agressió constant per a ella. Segons Ferran i Carles, està canviant, Ferran la veu més gèlida i el seu pare com adormida.  Ella creu que Déu li envia una prova per demostrar la seva fe, però per un moment pensa en el suïcidi, cosa que es treu del cap perquè és pecat. Però té clar que ella captiva no vol viure. No pot parar de retreure’s  per sentir llàstima per en Saïd i decideix ser com Judit, agafar el toro per les banyes i intentar matar-lo, però ell la descobreix i Blanca és incapaç de donar cap ganivetada, desmaiant-se.

Ferran: patró del vaixell cristià i cosí de la Blanca i nebot d’en Carles, des de petit ha estat molt enamorat de Blanca, i no li hagués dit mai res de no trobar-se en la situació de presoners. Un dels motius del seu enamorament és que la mare de la Blanca els destinava per esposos. Es resisteix a parlar quan els corsaris li intenten treure informació i es mostra valent i decidit.

Carles: pare de la Blanca, és un home vell, que ocupa un càrrec militar i que té prou diners com per pagar el seu propi rescat, però no el de la seva filla, per la que pateix molt, i a la que renya per comportar-se de manera diferent i plorar amb el discurs d’en Saïd, a qui no cau bé per la seva actitud de rebuig contrari envers els que no són de la seva religió. Creu que Déu no pot permetre que acabin presoners o morts, perquè són bons cristians i han promès les seves terres a l’església.