<<Dolç Àngel de la mort...>>

Parafraseig del poema:

Màrius Torres demana, reclama la mort, no la tem. Ell és jove i ha hagut de madurar ràpid per la seva malaltia (tinc l’anima madura per ben morir) i es creu preparat per morir. L’únic record bo que té és el de quan no estava malalt (tot allò que he estimat únicament perdura/ en el meu cor com una despulla de l’ahir). Per ell la mort no té una connotació negativa, sinó positiva, és una alliberació (Morir deu ésser bell...). No vol viure més perquè per ell cada dia és un dia més de patiment i vol acabar-lo ja (el dolor que m’espera em fa mal).És un dolor físic (està malalt) però també espiritual (allunyat de la seva família, es veu abocat a la mort, guerra civil). Finalment torna a demanar la vinguda de la mort ( I gairebé donaria per morir ara,/ morir per sempre! –una ànima immortal).                                                                                                                                                             En general veu la mort com un trànsit lleu, un ritual de pas volàtil, l’ingrés indolor en un regne incorpori, l’anestesia contra el dolor que es prepara, una medicina pal·liativa per al patiment de l’endemà.

Estructura:

És el propi poeta el que parla sobre si mateix. L’estructura del poema és circular, ja que comença i acaba igual, amb el poeta demanant la seva mort.                                                                                      

Com a tòpic podem trobar la bella mort, però sense la connotació heroica, en el vers   <<Morir deu ésser bell>>

El poema no té títol, de manera que agafem el primer vers com a títol, que ja ens indica mostra com veu el poeta la mort: com quelcom bo i positiu.

Temàtica: la mort vista com a alliberació.

Vocabulari:

Gual: Indret d'un riu en què l'aigua és prou baixa i el fons prou bo perquè hom hi pugui passar caminant.

Llim: Fang.

Llast: Materials pesants que hom estiba al fons d'una nau o d'un bot per tal de fer baixar llur centre de gravetat i assegurar una major estabilitat.

Context:                                                                                                                                                                          Quan escriu aquest poema, l’autor porta un temps al sanatori, està malalt i ha de lluitar amb la certesa de la seva mort, a més hi ha tensió, ha esclatat o esclatarà la Guerra Civil, i es veu allunyat dels seus ésser estimats.

 

Mètrica:

El poema està format per sis estrofes de  cinc versos (les tres primeres estrofes) i dos versos (les tres últimes). Trobem versos d'art major i menor. La seva mètrica està composta per versos de 12 síl·labes (alguns amb cesura), de 4 , 5 , 6, 8  , 9 , 11 i 13 síl·labes. La seva rima és consonant.

Dolç àngel de la mort, si has de venir més val 12 A

que vinguis ara. 4 b

Ara no temo gens el teu bes glacial 12 A

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara 13 B

de més enllà del gual. 6 a

 

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura 12 C

per ben morir. 4 d

Tot allò que he estimat únicament perdura 12 C

en el meu cor, com una despulla de l’ahir, 13 D

freda, de tan pura. 5 c

 

Del llim d’aquesta terra amarada de plors 12 E

el meu anhel es desarrela. 8 F

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç 12 E

en una nau sense timó, ni rems, ni vela, 12 F

ni llast de records! 5 e

 

I tot el meu futur està sembrat de sal! 12 A

Tinc peresa de viure demà encara... 12 B

 

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, 12 B

el dolor que m’espera em fa mal... 9 A

 

I gairebé donaria per morir ara, 11 B

–morir per sempre–, una ànima immortal. 11 A

 

1936

 

De figures retòriques trobem personificacions: <<Dolç Àngel de la mort>>, oxímorons:  <<tenebra clara>>; metàfores: <<De més enllà del gual  >>(metàfora del riu )<<Dels sofriments passats tinc l’ànima madura>>  <<  Del llim d’aquesta terra amarada de plors/ el meu anhel es desarrela>>     (metàfora del relat bíblic de la creació) <<Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç / en una nau sense timó, ni rems ni vela, /ni llast de records!   >>   << I tot el meu futur està sembrat de sal!>>  (Jesús ens anomena la sal de la terra, la sal era molt valuosa en la seva època);  apareix 5 vegades el mot morir i derivats, i 3 dolor, també apareixen molts adverbis de temps com ara, ahir o demà.

 

 

<<Que sigui la meva ànima...>>

Parafraseig:

Primera estrofa: Hi ha una comparació de la seva ànima amb un llaüt. Desitja sempre estar bé d'ànim com un llaüt amb les cordes ben tensades i iguals, en un equilibri interior. I que el destí i tots els fets externs no puguin desanimar-lo.

Segona estrofa: El poeta es queixa que sovint és com una corda fluixa i vençuda que vibra malament, sovint se sent derrotat, no troba les forces per recuperar-se aviat i fer front a les adversitats de la vida. Vibra "amb un ritme feixuc, engavanyat i lent".

"Quants cops l'hauria volgut muda per no sentir la música falsa del seu accent". No vol sentir més les seves veus interiors que sempre són negatives, les vol callades, vol que no hi siguin.

Tercera estrofa: Demana a Déu, que l'ajudi a fer que les seves cordes estiguin sempre tenses, que el seu estat d'ànim sigui bo, que sigui prou fort per encarar-se amb les tristeses i les penes. Vol ignorar les coses dolentes de la seva vida. Vol tenir un equilibri personal, una harmonia en el caràcter. Tenir les alegries i les dificultats sota control.

Estructura:

En el poema l’autor parla de si mateix i es relaciona amb un llaüt, i fa una pregunta retòrica a Déu.

No té títol, així que utilitzem com a tal el seu primer vers

Temàtica:

El tema d’aquest poema és el seu estat d’ànim, tenint com a subtema la música.

Context:

És l’any 1937, en plena Guerra Civil, segueix al sanatori. Està malalt i allunyat dels seus éssers estimats.

Vocabulari:

Llaüt 1 m. [MU] [LC] Instrument músic de corda, de caixa bombada per la part de sota, que es toca polsant les cordes.

Mètrica:

Està dividit en tres estrofes de 7, 8 i 9 versos. La primera estrofa és de 8 versos, la segona de 7 i la tercera de 9. Són versos lliures (de 6, 12 i 14 síl·labes). D’art menor i major, i de rima consonant.

(A-b-A-B-A-B-a-B; C-d-D-c-D-C-D; e-F-E-F-E-f-E-E-F)

De figures retòriques tenim: metàfora: <<que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt>> <<el corb que sobrevola l’estepa del meus dies...>> , té relació amb alguna escena cinematogràfica, comparació: <<Sóc tant sovint com una corda fluixa i vençuda que vibra malament!>>, pregunta retòrica:  <<¿Tu no voldries reblar les torques dels meus extrems afeblits perquè mai no s’afluixin les meves melodies? >> ,paral·lelisme: <<Jo vull ésser constant/ Jo vull ésser com tu >> i moltes enumeracions al llarg del poema.

 

Febrer

Parafraseig:

El poeta parla del febrer, el mes en que comença la primavera, en que tot reneix. I va descrivint el que passa durant l’època <<les branques d’ametller senten, sota l’escorça,/ un moviment suau i obscur>> << el trèvol ja verdeja a la ribera >> <<Daurats migdies dels minvants hiverns!>>. Però relaciona aquest renaixement de la natura que idealitza amb la seva mort, que li sembla que és un foc invisible, relacionant-la amb el vi de Falerm.

Estructura:

El títol ens ajuda a saber l’època en que succeeix el poema: febrer

Com a tòpic trobem el locus amoenus, la natura idealitzada.

Temàtica: descripció sobre es canvis que es produeixen en la natura durant la primavera i la mort

Vocabulari:

Atzur: Color blau celeste

Faiença: Tipus de ceràmica envernissada i esmaltada

Vi de Falerm: vi històric de l'antiga Roma que actualment encara es produeix al Lazio i a Mondragone, de 12-13 graus.  Marcial i Ateneu de Naucratis ja n'havien parlat. El primer deia que n'hi havia de sec, de color groc, i de dolç, de color més fosc. Només si els vents del sud bufaven en temps de la collita se'n feia de dolç.

Calia deixar-lo envellir un mínim de 10 anys abans de beure'l. Entre 15 i 20 anys assolia, segons Ateneu, el seu punt òptim.

Context:

1937, el mateix que en els poemes anteriors.

Mètrica:

El poema està format per 3 estrofes de 7 versos cadascuna, que repeteixen el mateix esquema mètric en les tres estrofes: 10, 12, 13, 13, 10, 12, 8 síl·labes, alguns amb cesura,  de manera que els versos són d’art major. La  rima és consonant i segueix l’estructura ABAABBA- CDCCDDC- EFEEFFE

Les figures retòriques que trobem són paral·lelisme: <<Ara és temps de morir>>, comparació <<Tot és tebi i frisós, com davançant el foc de la pròxima primavera>>, <<Com un foc invisible, meravellós, intern>>, metàfora <<sota la terra nua batega el crit etern>>

 

Paraules de la nit

Parafraseig:

En aquest sonet, com podem intuir llegint el títol, la que ens parla és la nit tot dirigint-se directament a l'home amb imperatius, vocatius.. <<Home, sigues prudent, Alça...>> El poema es centre en la personificació de la nit, la qual "parla" a l’home entre la immensitat de la nit i de l'univers en general i la dimensió limitada dels mortals: <<Home..., no pots estrènyer l'univers>>, <<limita't a la llei de la teva natura.>>

En els dos primers quartets hi podem veure que la nit “parla” a l’home i fa una comparació entre la immensitat de la nit i de l’univers en general i la dimensió limitada de les persones; en els dos tercets l'autor insisteix en la idea que l'home no s'ha de deixar aclaparar per la grandesa de la nit, donat que en el cicle de la vida cada persona és important: <<cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor.>>

Així doncs en els dos últims tercets hi ha un to més positiu que insisteix en la importància de l'home i en la confiança que ha de sentir de l'univers que el sosté per molt immens i grandiós que sigui.

Estructura:

El títol fa d’enunciat paratextual, ens dóna informació indicant-nos qui parla, la nit, dirigint-se a l’home.

Tema: El poema és una reflexió sobre la condició humana.

Vocabulari:

Esmerç: Emprar, invertir, diners.

Clivellen: fer una clivella, Ooertura rectilínia més o menys pregona, com les que es fan en certs cossos en contreure's.

Context:

Any 1937, el mateix context que el poema anterior.

Mètrica:

El poema és un sonet de quatre estrofes, de les quals les dos primeres estrofes són de quatre versos (quartets) i les dos últimes de tres versos (tercets). Són de dotze síl·labes, alguns tenen cesura.  És d’art major i de rima consonant i encadenada.

(A-B-B-A; C-D-D-C; E-E-F; G-G-F)  

De figures retòriques tenim una personificació amb nit al llarg de tot el poema, una comparació <<Compara’t al seu brill,...>>, metàfores : <<fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç>>, << i en el Sol que tu veuries si jo fos transparent>>, el sol i l’univers estan en majúscula, 

Podem relacionar La nit transparent de Carles Carbó, amb el poema de Torres. La relació que tenen és quan parlant de la nit, aquesta et fa veure una altre forma la vida, d’una forma més positiva, de coses meravelloses i d’altres formes de viure la vida.

Antologia poètica de Josep Carner

AHIR

Una senyora gran amb arrugues recorda el passat tot mirant per la finestra. Rememora el seu primer amor amb un veí que la venia a buscar cada dia per anar a l’escola. Ell va morir, però encara el pot recordar vivament. I tot i que l’estimava no li va dir mai. cadascú va viure la seva vida.

Té una estructura lineal, ja que comença igual que acaba, al costat de la finestra.

És de la etapa de formació, quan comença a escriure de molt jove, del 1904, és el primer recull del llibre de poemes del “Llibre dels poetes”, que conté escrits del 1902. A l’obra apareixen característiques del modernisme i s’hi insinuen noves propostes, amb una temàtica que majoritàriament gira entorn el món adolescent.

El tema principal és  la joventut.

Vocabulari:

Ruda: planta d’olor forta amb finalitats medicinals i màgiques.

Reconfegir: Tornar a refer alguna cosa.

 

Estructura del poema:

La mètrica d’aquest poema és de cinc estrofes i cada una té quatre versos. És d’art menor en tot el poema (5 síl·labes); té rima consonat i assonant (abcb – dbcb – ebab – fbgb – hbab), es pot veure que a cada estrofa els versos 2 i 4 són iguals.

De figures retòriques hi ha un paral·lelisme en el primer i segon vers de la primera estrofa i el tercer i quart vers de la cinquena estrofa (Menta, farigola, ruda i romaní), una enumeració en els mateixos versos i estrofes que el paral·lelisme (Menta, farigola, ruda i romaní) i una comparació en el tercer i quart vers de la primera estrofa (Una vella, vella com un pergamí), que amb aquesta comparació ens vol comparar l’edat de la senyora amb els anys que existeix el pergamí.

El tòpic literari que apareix en aquest poema és el tempus fugit, que el temps passa irremeiablement. Ens parla de la vida i del pas del temps.

El significat de “Menta, farigola, ruda i romaní ” és que aquestes herbes aromàtiques li recordar el seu passat, són l’element que la transporten a recordar el seu antic amor.

LA POMA ESCOLLIDA

Una parella gran, Alidé i en Lamon. Parlen mentre estan al llit. L’Alidé plora i es queixa de la seva situació actual: ara són vells, es cansa, i enveja les joves (nores) i el néts la veuen fràgil.

No entén com el temps passa tan ràpid, sense adonar-se’n, sent enyorança. El cos li tremola i la memòria li falla. En Lamon sent que li costa moure’s i cada vegada veu pitjor, però tot i això estima a l’Alidé com el primer dia i troba bellesa en ella. 

Es lamenta que la gent jove no els compren del tot i són durs, els criden, potser perquè no senten bé i els parlen amb males paraules. I ells es veuen a prop de la mort i tenen por. Però Lamon insisteix en que no importa fer-se vell si segueixen estant junts i s’estimen com abans.

És del llibre del fruits saborosos, de l’any 1906, pertanyent a la seva etapa noucentista. Com el seu nom indica, entra en el noucentisme. A més, aquesta obra comença la seva consagració com a príncep dels poetes.

En el llibre al qual pertany aquest poema, es fa una comparació en cada poema: una fruita amb una etapa de la vida. En aquest és la poma, que pertany a la tardor, és a dir, parlaríem de la vellesa. En Lamon diu que la seva dona és la poma escollida: la persona amb la que ell va decidir casar-se i viure la seva vida. No li importa fer-se vell si ella està al seu costat i està satisfet amb la tria que va fer fa anys.

El poema fa un recompte de totes les afeccions que comporta fer-se vell. El tema principal és el pas del temps i el poc que falta perquè arribi la mort, com a tòpics, el tempus fugit i el memento mori, aquest últim al vers dos de l’estrofa cinc, que parla de la mort.

Vocabulari:

Péixer: donar d’aliment algú (nen, persona gran,...).

Balbs: que executa amb dificultat els moviments, en el poema; que li costa caminar.

Anàlisi formal:

La mètrica del poema és de cinc estrofes i cada estrofa té quatre versos.  És d’art major (entre 12 – 13 síl·labes) ,consonat i encadenada en  les estrofes 1,2,4 i 5. L’estrofa 4 té rima encreuada.  (ABAB – CDCD – EFFE – GHGH - IJIJ).

De figures retòriques hi ha una anàfora, repeticions d’una vocal a inici de vers, i estan en el setè, vuitè, onzè, i dotzè vers (vocal: i). També hi ha una metàfora en la quarta estrofa en els dos últims versos (i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum). I hi ha una pregunta retòrica,es fa una pregunta sense tenir resposta, i apareix en l’última estrofa el últim vers (¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?).

I els tòpics literaris que surten són: el tempus fugit, el pas de temps, i el memento morit, el moment de la mort, que ens apareix en l’última estrofa.

 

COM LES MADUIXES

L’àvia vol maduixes collides per Pandara, la seva néta més jove. Ella les cull amb alegria, es crea un món a la seva mida, humanitzat, perfectament delimitat i, en el fons, lluny de la pròpia realitat. Aquest món són les maduixeres, on l’asseuen cada matí. És innocent, ingènua, pura i curiosa. Encara no raona, no veu la veritable realitat i mai ha conegut el mal. Per ella el món és com les maduixes, fresc, divertit, petit i vermell.

El nom de la nena, Pandara, el podem relacionar amb el mite de Pandora, la noia que va obrir la capsa del mal, tot i que li van dir que no ho fes, ja que ella, com la Pandara del poema, no coneixia el mal, ni se’l podia imaginar.

Com el poema anterior, pertany a fruits saborosos, que relaciona en cada poema una fruita amb una etapa de la vida. En aquest cas la maduixa es recull a l’estiu, així que es relaciona amb  la infantesa.

En el poema el poeta vol transmetre un missatge: la infantesa és el reialme de la innocència i aquest és el seu tema principal: la innocència.

Vocabulari:

Capciró: punta

Corretjola: plantes herbàcies

Gropada: tempesta

Cossiró: ho interpretem com curiositat

 

Anàlisi formal:

La mètrica del poema és de dues estrofes de 25 versos en total, té 12 estrofes la primera i de 13 estrofes la segona. Els versos són d’art major i art menor, tenen alternança de 12 i 13 síl·labes, dos versos de 10 en els versos 9 i 10 de la primera estrofa,  i un vers de 6 al vers 12 de la primera estrofa. La rima és consonant. ) L’estructura de la rima és: AABCCBDEDEFg- GFHHIJIJKLMML

De figures retòriques hem trobat una anàfora en tots els versos que comencen per i (versos 5,6 i 8 de la primera estrofa i  1,2 i 4 de la segona estrofa), una metàfora al vers 10 de la segona estrofa que fa referència al mal i una comparació al final del poema, que relaciona les maduixes amb la infància, la innocència, la diversió...

LES LLIMONES CASOLANES

Apareix un matrimoni format per la Metimna i el Licas. Ella està a casa i li prepara el dinar, ell arriba després. Mentrestant, els seus fills, en Liceni i la Nais, fan una malifeta i la mare els reprèn intentant posar pau. Una vegada ho aconsegueix es relaxa i equilibra el geni i la dolçor prenent una llimonada amb mel. Després s’adorm.

El poeta vol mostrar la mestressa de casa ideal segons la concepció noucentista, i el seu tema és la mestressa ideal.

Com els dos poemes anteriors, pertany al llibre dels Fruits Saborosos, de manera que compara una fruita amb una etapa de la vida. En aquest cas les llimones podrien ser comparades amb l’etapa de la maduresa, quan s’és adult i es tenen fills.

Vocabulari:

Voleiar: fer, donar un o més tombs enlaire.

Anàlisi formal:

El poema està format per 4 estrofes de 4 versos cadascuna, en total 16 versos. Són d’art major, ja que combina versos de 12 i 13 síl·labes. L’estructura és: ABAB-CDCD-EFEF-GHGH, la rima és consonant i encadenada.

Trobem una metàfora en el vers 4 de l’estrofa 3, la que parla de la llimona, del títol del poema.

 

Exercicis 2n i 3r acte

Exercici 18. Explica l’escena XV del segon acte i indica els canvis que s’observen en la psicologia dels personatges:

En l’escena XV del segon acte en Hassèn i en Saïd parlen sobre els problemes de lideratge que té en Saïd a la nau. En Hassèn, que li fa costat, li explica que els pirates desconfien d’ell , que no és el mateix que era abans, l’home dur i salvatge ha desaparegut. En Saïd  agraeix les seves paraules i l’abraça, és el seu gos fidel, que mai li falla. Per això li confessa que se sent molt content (la Blanca li acaba de confessar que no estima en Ferran), que no vol veure terra per por a perdre Blanca, observa els ocells, el vaivé del mar... De sobte és un home sensible i li pregunta a en Hassèn sobre la dona feta per ell, i, al contestar-li que no existeix, s’entristeix per ell, i, a la pregunta del ca de si la dona del seu amo és Blanca la conversa finalitza, ja que els corsaris estan barallant-se.

Aquí podem veure el gran canvi d’actitud que experimenta en Saïd: d’home ferotge i cruel a home enamorat, sensible, que es preocupa per la seva estimada ,fins i tot es permet abraçar el seu amic Hassèn i s’entreté mirant els ocells, com un enamorat més.

 

19. L’escena primera de l’acte tercer introdueix els personatges de Roc i Guillem, que encara no havien aparegut en l’acció dramàtica. Quin tipus de situació teatral plantegen aquests personatges? Quin efecte et sembla que provoca aquesta escena dins de la dinàmica de la tragèdia? Què en pensen, Roc i Guillem, de la figura tràgica de Blanca?

Plantegen un final tràgic, ja sembla que ‘’avancin’’ els esdeveniments següents, fan de premonició, una característica pròpia de les tragèdies, accentuant la seva actitud dramàtica.

En Roc i en Guillem no poden entendre com una noia cristiana va en contra dels corsaris i de la seva família per salvar la vida d’en Saïd, que és un  pirata algerià. I creuen que està endimoniada, no l’entenen.

 

20. Fixa’t en l’escena VII de l’acte tercer. És un moment dramàtic de gran intensitat en què Carles, Ferran i Blanca defineixen les seves posicions davant del conflicte creat. Quins són els arguments que utilitza cada personatge? Quin són els aspectes bàsics del conflicte religiós que es planteja?

Carles: Ell creu que ha portat per un bon camí  la seva filla, que com a cristians i creients que són la seva filla ha de seguir les seves passes. Però quan veu que Blanca no és la mateixa i que protegeix i estima en Saïd, es pensa que està embruixada i intenta tornar-la a portar per on ell vol, dient-li fins i tot que ella ja no és la seva filla.

Ferran: Ell és cristià i segueix les passes del seu oncle, però fins a un cert punt. S’estima la Blanca, i ell vol la felicitat de la seva cosina. Per això es mostrarà prudent amb en Carles, i anirà en contra seu, ajudant a Blanca i a en Saïd. 

Blanca: Ella sempre ha seguit les idees del seu pare, però quan coneix a en Saïd s’obren els seus sentiments i finalment escolta el que diu el seu cor. Ella sap que està cometent un pecat estimant a Saïd, però no pot evitar-ho. I diu que demanarà perdó tantes vegades com calgui, però que no canviarà els seus sentiments per només fer feliç al seu pare. 

 El conflicte que planteja la història és la impossibilitat de la unió de dues religions, dos mons diferents, representats en Blanca i Saïd, que només poden estar junts en l’horitzó, on el mar i el cel s’ajunten.

Evolució dels personatges

Anàlisi dels canvis dels personatges:

La novetat més gran que trobem entre els personatges és l’aparició de dos cristians, en Roc i en Guillem. En Guillem és de la milícia i obeeix Don Carles, mentre en Roc és mariner, i és manat per en Ferran. En Ferran li promet a en Guillem que si fa el que ell vol serà capità, perquè es va comportar de manera heroica durant l’assalt al vaixell, i ell mateix no dubta en proclamar-ho a tothom que el vulgui escoltar. Els dos fan d’anticipació del que passarà, diuen que potser l’afer entre Blanca i Saïd acabarà malament, i així és.

D’entre els corsaris, Mahomet, Osman i Hassèn no pateixen grans canvis, els dos primers es posicionen del costat d’en Malek i no apareixen gaire, i en Hassèn segueix com sempre sent el ca fidel del seu amo, que l’aconsella i l’informa del que passa en el vaixell. És un home fidel a en Saïd, donaria la seva vida per ell perquè considera que val més que els altres.

En Malek, com a rival d’en Saïd, intenta treure-li el lloc quan és rellevat per ser massa cruel i voler la mort dels cristians. No té compassió i desitja ser el capità, i aprofita que Saïd s’enamora i està dèbil per convèncer els altres perquè s’aixequin contra ell, però quan en Saïd li proposa de lluitar ell s’amaga entre el grup dels corsaris, com el covard que és. A part és ferotge, dolent i egoista.

En Joanot és el corsari que experimenta un canvi més gran, al segon acte sabem que és un cristià que matà la seva dona per ser-li infidel, que està penedit, que se sent un Judes. És l’únic que pot entendre el dolor que senten els enamorats, ja que significa, juntament amb Blanca i Saïd, la unió dels dos mons. Decideix ajudar els cristians i els defensa, i fins i tot està disposat a matar-se i fer-se passar per en Saïd per aconseguir que el capità, a qui està molt agraït, se salvi. És un home turmentat i penedit, de bon cor tot i ser un assassí.

En Ferran es confirma com un autèntic cavaller: no tan sols accepta que Blanca estigui enamorada d’un home algerià, sinó que no la jutja, perquè l’estima de debò i vol que sigui feliç, i si per ser-ho ell ha de morir, serà grata la seva mort si així Blanca aconsegueix estar amb el seu amor. Decideix defensar-los i els ajuda, tot i que el seu pla no surt bé. És un home responsable, sincer, madur i valent.

En Carles segueix com abans, tractant els algerians com inferiors, tot i que està presoner, renyant la seva filla perquè parla amb els moros i no comprenent-la. Quan se n’adona que la seva filla estima un morisc li agafa un atac i vol matar-lo, arriba a dir que no és ja la seva filla, no es para a pensar en que el seu amor és sincer, i en Ferran li ha de recordar que encara que la va internar en un convent, Blanca no estava feta pel hàbits. Al final de l’obra mata la seva filla quan vol disparar Saïd i ella s’hi interposa. Això demostra que és un home impulsiu, que no respecta l’opinió de la seva filla, ignorant i malparlat. Representa la barrera principal que impedeix als enamorats estar junts, i el que els destrueix.

En Saïd experimenta un gran canvi: ara ja no és l’home cruel, ferotge, salvatge, que cercava la venjança i vivia trist, ara està il·lusionat, només li preocupa la seva estimada, que suavitza el seu caràcter esquerp. Fins i tot arrisca el seu lideratge i la seva vida per no haver de vendre Blanca a un harem, i mor pel seu amor. Al principi no podia creure que perdonés la vida a Blanca, que sentís amor per ella, fins i tot es posa molt gelós quan creu que la cristiana estima el seu cosí. Quan coneix Blanca l’odi que l’havia apoderat tota la vida s’evapora, ella l’allibera de la càrrega, el canvia per complet.

La Blanca passa de ser una futura monja submisa, bleda, figaflor,  innocent, molt creient, que no gosa pecar, a una dona madura, profundament enamorada de l’home equivocat, que ho accepta i, valenta, arrisca la seva vida per ell, amenaçant en matar-se si algú el toca, i interposant-se en la bala que anava dirigida a en Saïd, que la mata. Al principi té un gran dilema i se sent confosa i sorpresa dels sentiments que sent per algú a qui no hauria d’estimar, pateix moltíssim i fins i tot l’intenta matar, però no pot evitar estimar-lo, és l’única que entén que en Saïd els ha salvat i decideix rendir-se davant l’amor i fer el que dicta el seu cor.

 

3r acte Mar i Cel

Resum del tercer acte de Mar i Cel:

Blanca no permet que ningú entri a la cabina on està tancat en Saïd, i cada cop que algú s’hi acosta amenaça amb treure’s la vida. Apartats d’ella, conversen en Roc i en Guillem, dos cristians, el primer obeeix Ferran, és mariner, al segon el mana don Carles, és de la milícia. És possible que a en Guillem el facin capità, pel seu comportament heroic durant l’atac cristià,  fou el primer en sortir de la presó amb les armes que en Joanot els lliurà, va ser el que va girar el vaixell, i matà a molts algerians.

Mentrestant Blanca lluita contra la son quan, primer Joanot la visita i s’ofereix a donar la seva vida per ells, fent-se passar per en Saïd, matant-se i deixant que Saïd s’amagui al vaixell amb la seva roba, i després Ferran i Carles la van a veure. El seu pare no es pot creure que la seva filla es comporti com ho està fent, fins i tot arriba a dir que ella ja no és la seva filla, mentre en Ferran intenta mantenir-se neutral i posar ordre, a l’hora que pensa per si mateix que Blanca no havia nascut per monja.

Al cap de poc torna a venir amb els seus homes, i obliga a jurar a Blanca que no estima el morisc, però ella no pot jurar-ho, i confessa que l’estima molt, tot i ser pecat. Carles s’enfada tant que ordena obrir la porta , mentre Blanca crida.

Quan entren veuen un Saïd altiu i segur, disposat a morir. Carles ordena que el lliguin, però els soldats, que obeeixen en Ferran, no li fan cas, i Blanca li entrega el punyal al seu cosí, perquè en Saïd li demana que ho faci. Una vegada li ha donat, suplica que el matin, que és l’enemic, mentre Blanca pateix per ell.

Carles, ara molt enfadat, decideix prendre’ls als dos, però els soldats tampoc li fan cas, perquè Ferran decideix defensar-los. Quan el pare va a ferir Saïd es desmaia de l’emoció.

Una vegada sols, els enamorats es confessen el seu amor, parlen de que Blanca és el cel i en Saïd és el mar, que no s’ajunten fins l’horitzó.

Ferran entra amb la solució: Saïd escaparà amb una barca i arribarà a l’Alger. Després tornarà a buscar-la. I és que en Ferran tot i estimar Blanca, vol que ella sigui feliç, i sap que només pot ser-ho amb en Saïd.

Tot està preparat i els amants s’acomiaden amb molta pena, i es donen un petó a la boca, però quan Saïd està a punt de baixar, entra en Carles amb els soldats i dispara a en Saïd, però Blanca s’interposa i és ferida pel seu propi pare.

Carles està abatut, ningú reacciona, i Saïd agafa la seva estimada i tots dos junts es llancen al fons del mar, abraçats, per poder estar junts per fi. Ferran mira per la finestra i no els veu.

2n acte Mar i Cel

Resum Segon acte Mar i cel:

Carles i Blanca segueixen captius i Joanot és l’encarregat de servir-los, però ell no està content del seu càrrec perquè sent remordiments, ja que és un cristià renegat. Mentrestant, Carles renya la seva filla perquè parla amb els corsaris, però ella diu que només respon al que li pregunten. També li demana que parli amb en Saïd per poder veure en Ferran per dir-li que la protegeixi si ell mor.

Blanca intenta resar però no pot perquè esta confosa i se sorprèn dels seus nous sentiments envers Saïd, veu bondat dins la seva ànima  i el mira amb altres ulls. Llavors intenta convèncer Hassèn que Saïd els deixi veure en Ferran i li demana que els salvi, però Hassèn és fidel al seu amo, i Blanca acaba plorant.

Malek veu en Hassèn parlant amb Blanca , i es queixa de que això està prohibit. Després arriba en Saïd, i en Malek li demana la mort d’en Carles, perquè insulta i posa mala cara als algerians. Saïd relleva en Malek i en el seu lloc posa en Joanot, prohibint que ningú toqui els cristians. En Joanot recorda com va matar la seva dona  perquè li havia sigut infidel amb un altre i com va haver de fugir fins arribar al vaixell d’en Saïd. Per això viu turmentat pels records dels seus pecats i no li agrada ser el segon d’en Saïd, se sent com Judes.

En Hassèn i en Saïd parlen, i en Saïd s’adona que Blanca i els cristians l’odien, i Hassèn li diu que Blanca demana veure en Ferran , però no vol demanar-li al Saïd, que cada vegada la desitja més. Saïd se sent estrany, va perdonar-li la vida quan el va intentar matar i no pot deixar de pensar en ella, per això permet que en Ferran es trobi amb la Blanca i en Carles.

Blanca, poruga perquè creu que Jesús ha escoltat els seus sentiments d’amor per en Saïd i perquè sap que en arribar a l’Alger la vendran a l’Harem i per a això queden només unes hores, demana a en Ferran que en arribar-hi la mati amb el punyal amb el que ella va intentar matar en Saïd, i que sempre porta a sobre. Saïd, que no arriba a escoltar el que diuen, creu que s’estimen, perquè Blanca, en senyal d’agraïment per la promesa d’en Ferran de que la matarà, li besa la mà. Aleshores s’enfureix moltíssim i tots marxen corrents.

Com que està tant enfadat, en Saïd mana als pirates que disposin com vulguin dels captius, i només alguns pirates com Joanot no desitgen la seva mort. Blanca s’acosta a en Saïd per demanar-li pietat pels seus familiars i li diu que la mati, que és cristiana i el va intentar assassinar, però ell la rebrega entre els seus braços i li fa jurar per les seves mares que no estima a en Ferran. Ella li jura i quan van a veure com estan els cristians estan tancats gràcies a que en Joanot ha impedit als altres que els toquessin.

En Saïd, en saber que Blanca no estima a en Ferran, es posa molt content i feliç, i quan en Malek es queixa que en Joanot no els vol donar la vida dels cristians li dóna la raó al seu segon. Però els corsaris estan enfadats amb en Saïd, diuen que els traeix, que està boig, que no és el mateix home cruel d’abans  i molts donen suport a en Malek, que s’encara amb ell, però sempre amagat entre els corsaris. Quan el capità li proposa de lluitar, ell refusa, covard. Just en aquest moment albiren terra.

Blanca, atemorida , li demana a en Saïd fugir mar endins, i ell menteix als pirates dient-los que hi ha un vaixell cristià a prop i que els hi dóna.

Els corsaris s’alcen contra en Saïd, però els cristians, ajudats per en Joanot,  s’alcen contra els algerians , i quan intenten matar en Saïd, Blanca s’interposa entre ells i amenaça amb treure’s la vida si el maten.

1r acte ''Mar i Cel''

Laura Alemany Tudela i Andrea Llovera

27/9/12

2n batx. HS2

Literatura catalana

‘’Mar i Cel’’ , d’Àngel Guimerà

1.- Parafraseig  del primer acte de “Mar  i cel”.

La història està situada en un vaixell algerià que es dirigeix a l'Alger, l’any 1639. Els protagonistes són els corsaris algerians d’un vaixell musulmà i els presoners  cristians d’un altre vaixell al que han abordat. El capità és en Saïd, que va veure com de petit els seus pares morien ens mans d’uns cristians perquè el seu pare era musulmà falsament convers i la seva mare cristiana.

Al començament està ferit al braç, d’una ferida no gaire greu, però li convé repòs. El seu metge habitual, Ismul, ha mort recentment, i els seus subordinats li envien  la Blanca per guarir-lo, una presonera cristiana destinada a ser monja en un convent de clausura. El seu pare, Carles, que és vell, ric i ocupa un càrrec militar, pagarà el seu rescat, però no sap què se’n farà de la Blanca, i està molt preocupat i es lamenta contínuament de la mala sort que han tingut. La seva actitud defensiva fa que no cagui bé a Saïd. Amb ells apareix en Ferran, patró del vaixell cristià, cosí de Blanca i enamorat d’ella en secret, perquè la mare de la Blanca en vida els destinava per esposos. En un moment d’angoixa se li declara, però ella se sent incòmoda i no li correspon, rebutjant sentir més les seves paraules.

En Saïd s’assabenta que el vaixell cristià havia de deixar les illes amb un tribut pel rei per les lletres d’en Ferran, i vol saber a quin port, i per saber-ho el crida, però ell es nega a ser un traïdor, tot i que l’amenacen amb tortures. Saïd, però, admirant la seva arrogància, evita que li facin mal.

Després Saïd explica la seva trista història, la d’uns pares que s’estimaven amb bogeria tot i pertànyer a mons diferents, cristiana ella i musulmà falsament convers ell, que van ser víctimes de l’odi que es tenien els dos bàndols, al pare el van portar mort a casa i a la mare la van prendre,  portant-la a un vaixell amb el seu fill i la van matar davant seu, mentre li pregava que vengés les seves morts. Blanca deixa de banda la seva religió per un moment i plora amb empatia envers Saïd. El seu pare li retreu, recordant-li al món que pertany, i ella s’avergonyeix de la seva actitud, pensa que és Jesús qui li envia aquesta dura prova i decideix ser valenta, com Judit.

Saïd queda estranyat del comportament de Blanca, que es diu com es deia la seva mare, té la certesa que la cristiana plorava de debò, i això el desconcerta. Mentre és al llit, Blanca intenta matar-lo, ell la descobreix i la convida a travessar-li el cor, però ella es desmaia en els seus braços.

2-.  Anàlisi dels personatges:

Saïd: Capità del vaixell algerià, té una ràbia especial als cristians després que matessin els seus pares per ser ell musulmà i ella cristiana. És un home solitari que no fa cas de cap de les joves que captura per l’harem, que viu trist i només confia en en Hassèn, el seu ‘gos fidel’. És fort i valent i no suporta que li portin la contrària, i ho demostra contestant amb mals fums als seus subordinats. Però també és generós, dóna un anell a Osman perquè reuneixi els diners suficients per la dot de la dona a la que estima; i compassiu amb Blanca, Ferran i Carles, tot i que aquest últim no li cau bé, traient-los les manilles i no torturant al patró quan aquest no vol parlar. La Blanca el sacseja emocionalment i li resulta un enigma el seu plor sincer i el seu comportament.

Ismul: se l’esmenta, és un corsari que sabia de medicina i que ha mort fa poc d’una bala, i ara és al fons del mar. En Saïd troba a faltar les seves dots, però en Mahomet sembla que li té un mal record, li desitja que curi taurons  i diu que era lleig.

Mahomet: és un home vell que apareix com el més bromista i xerraire de la colla dels corsaris; avariciós, diu que tindria molts diners només pel plaer de tenir-los.

Osman: un altre dels corsaris algerians, que somia en aconseguir un gran botí per poder reunir els diners suficients per la dot d’una dona a la que estima; l’estima tant que es resisteix a robar-la perquè li trencaria el cor. Quan està queixant-se per això, en Saïd li dóna un anell perquè el vengui i aconsegueixi els diners, fent-lo molt content.

Joanot: corsari suposadament algerià, de sospitosa procedència, ja que té un nom d’origen cristià i parla  d’una esposa a la que vol oblidar, però amb la que somia, i de que no pot tornar a Espanya per por del Sant Ofici. També diu que no li agradaria morir en el vaixell per por de ser tirat al mar i anar a l’infern, i s’amaga perquè els cristians no el reconeguin,  fets  pels quals intuïm que és cristià renegat, tal i com sospita en Ferran.

Hassèn: el corsari més proper a Saïd, tant, que els altres l’anomenen despectivament com el gos d’en Saïd i ell no se n’avergonyeix. El defèn quan els altres murmuren sobre ell i dorm a prop seu, per vigilar i protegir-lo, igual que en la batalla, en la que mata a l’home que anava a matar el capità, reduint el dany a una ferida al braç.

Malek: el segon d’en Saïd, quan ell està ferit i  ordena que alliberin a Blanca de les manilles ell no li fa cas i fa enfadar el seu cap, que l’amenaça dient-li que pot rellevar-lo del seu càrrec. Ell li contesta i mostra el seu fort caràcter, moderat pel respecte que inspira en Saïd. És el que més critica les decisions del capità.

Blanca: és una noia cristiana, destinada a ser monja en un convent, on es dirigia abans que els corsaris prenguessin possessió del vaixell on viatjaven. És l’escollida per curar la ferida d’en Saïd, després que el que feia de metge ha mort fa poc. Sent pena i plora quan Saïd explica la tràgica història dels seus pares i després se sent culpable, els sentiments comencen a trair la fe fèrria que sempre havia mantingut. I és que ella sempre havia viscut en la puresa d’un convent, allunyada de la vida real, molt més complicada. I cada nova frase dita o escoltada, cada mostra de la realitat que ella mai hauria conegut de no ser per la irrupció dels corsaris, suposa una agressió constant per a ella. Segons Ferran i Carles, està canviant, Ferran la veu més gèlida i el seu pare com adormida.  Ella creu que Déu li envia una prova per demostrar la seva fe, però per un moment pensa en el suïcidi, cosa que es treu del cap perquè és pecat. Però té clar que ella captiva no vol viure. No pot parar de retreure’s  per sentir llàstima per en Saïd i decideix ser com Judit, agafar el toro per les banyes i intentar matar-lo, però ell la descobreix i Blanca és incapaç de donar cap ganivetada, desmaiant-se.

Ferran: patró del vaixell cristià i cosí de la Blanca i nebot d’en Carles, des de petit ha estat molt enamorat de Blanca, i no li hagués dit mai res de no trobar-se en la situació de presoners. Un dels motius del seu enamorament és que la mare de la Blanca els destinava per esposos. Es resisteix a parlar quan els corsaris li intenten treure informació i es mostra valent i decidit.

Carles: pare de la Blanca, és un home vell, que ocupa un càrrec militar i que té prou diners com per pagar el seu propi rescat, però no el de la seva filla, per la que pateix molt, i a la que renya per comportar-se de manera diferent i plorar amb el discurs d’en Saïd, a qui no cau bé per la seva actitud de rebuig contrari envers els que no són de la seva religió. Creu que Déu no pot permetre que acabin presoners o morts, perquè són bons cristians i han promès les seves terres a l’església.